17 de desembre, 2014

Dues vermuteries noves (per mi)

Viure fora de Barcelona té coses bones. Una d'elles és que quan vens tens moltes ganes de menjar les coses típiques d'aquí. A més, com la gent ja em coneix em porta als llocs nous que han obert. Aquesta setmana per exemple m'han portat a dues vermuteries, una a Gràcia i l'altre al Poblenou.

Sembla que darrerament les vermuteries estan de moda. N'hi ha de velles que reviuen o gent que en monta de noves, però en qualsevol cas el concepte és sempre similar. Vermuts bons, normalment de la casa, banderilles, conserves bones, patatilles amb salses estil espinaler i tres o quatre plats de la casa per menjar alguna cosa un pel més contundent. No sé que tenen d'extraordinari però la veritat és que a mi sempre m'han fascinat. Potser aquesta cosa informal,
aquesta tapeta ràpida, aquest alcohol que et puja ràpidament al cap... no sé que deu ser.

A Gràcia està "La Vermu", on m'hi va portar la Sara el diumenge. Vam fer uns musclos en escabetx, unes banderilles i després una butifarra esparracada fantàstica acompanyada d'unes patates fregides de la casa. Per rematar vam demanar un tartare de salmó que també estava molt bé. El local està xulo, però no té aquell punt autèntic d'altres locals que han conservat l'estructura antiga. 

Al Poblenou, està el Balius Bar i m'hi ha portat avui la Carol. El local havia estat durant molts anys una de les drogueries més conegudes del barri. Un cop jubilat el droguer el van reconvertir en una vermuteria i alguna coseta més. La ubicació i l'interiorisme del bar són genials. La barra principal és de chapó. Aquest migdia érem poquets però m'han dit que els findes es posa a petar. Aquest, a mes de migdies també fa nits i copes.

Els dos locals són molt bones opcions!

La Vermu
Carrer de Sant Domènec, 15

Balius Bar
Carrer de Pujades, 196,

15 de setembre, 2014

Eje Cafetero (Manizales)

El divendres donava una xerrada de marketing a Manizales i per aprofitar una mica el viatge vaig decidir quedar-me un dia més per la zona. 

Vaig arribar el dijous a la nit, ja que divendres ben d’hora al matí havia d’estar a la Universitat de Caldas per la conferència. L’arribada va ser per Pereira, a una hora de Manizales, perquè l’aeroport d'aquesta ciutat està tancat gairebé sempre per mal temps. De fet, quan hi vam arribar, estava caient una tromba d’aigua que deu n’hi do. La foscor i la tormenta no em van permetre gaudir de l’impressionant paissatge que ens envoltava i que veuria al dia següent. 

Un cop acabada la feina, la gent del diari La Patria, un dels organitzadors de l’esdeveniment, em van portar a dinar. Vaig dir que volia alguna cosa típica i em van dur a Don Juaco, segons ells el restaurant de la ciutat on millor preparen dues especialitats “paisas”; els frijoles i el chicharron. No sé si el millor, però realment va ser un àpat espectacular. Després els hi vaig dir que em portessin a La Suiza, una recomanació de la Michelle, i allí, em vaig menjar un “acordeón” gaudint d’unes bones vistes de la ciutat.

Uns dies abans havia reservat lloc per dormir en una finca cafetera, l’Hacienda Guayabal, així que un cop acabat l’acordeón hi vaig fer cap. La Hacienda està just a les afores del poble de Chinchiná, un poble que es caracteritza per acollir a tots els temporers que venen a treballar en la recolecció del cafè, ja us ho podeu imaginar. 

Vaig arribar-hi cap a les quatre de la tarda i encara vaig ser a temps de fer el que ells anomenen el “tour del cafè”. Aquestes finques, a part de produir cafè, també es dediquen al turisme i ens ensenyen als que hi anem com es produeix el cafè i que cal saber per apreciar-lo.

Després d’un dia mogudet em vaig relaxar absolutament i em vaig deixar portar per la caminada i l’explicació. El tour va durar unes tres hores, la primera part per les plantacions de cafè amb un senyor molt amable del qui no recordo el nom, i la segona amb el Jorge, el fill de la dueña, que em va respondre a tots els quès i perquès sobre el cafè. En poca estona vaig aprendre moltíssim i em vaig donar compte que porto tota la vida preparant malament el cafè. Al final del tour es fa una cata de cafès i te’n preparan un tal i com ells diuen que hauria de ser. Va ser ben extrany ja que vaig tenir la sensació que era el primer cop que prenia aquella beguda.

Al dia següent vaig tornar a Manizales i vaig anar de visita al Recinto del Pensamiento. Es tracta d’una mena de parc ecològic, un pel turístic, on es poden veure alguns animals i plantes típics de la zona. Després vaig tornar a Don Juaco per repetir chicharron i per provar la mazamorra que el dia anterior m’havia quedat pendent.

Em va portar a l’aeroport l’Edilberto, el mateix que dijous m’havia recollit. El trajecte va donar per molt i em va explicar gairebé tota la seva vida. No entraré en detalls però em va impressionar. La resumiria en; humiltat, treball i valor.

05 de setembre, 2014

8 ANYS DE VIATGES HABIBI!!!!!

Avui Viatges Habibi fa 8 anys. Tempus fugit!!!

Un plaer anar compartint la vida amb tots els que hi heu anat apareixent.



04 de setembre, 2014

Villa de Leiva i rodalies

En el poc temps que porto a Colòmbia ja he anat un parell de cops a Villa de Leiva. Això es deu primer, a que és una de les poblacions més boniques i conegudes del país i segon, a que està ben a prop de Bogotá (entre 3h i 4h en cotxe). 

El primer cop que hi vaig anar vaig visitar de retruc Ràquira, que és un poble conegut per les seves artesanies i també la laguna de Guatavita. Aquesta llacuna és molt recomanable i per visitar-la s'ha de fer amb un guia ja que està dins d'un parc tancat. Guatavita va ser una de les llacunes sagrades de la cultura Muisca i va donar origen també a la llegenda de El Dorado.   

El segon cop que vaig visitar Villa de Leiva va ser fa ben poc i hi vaig anar amb una part dels catalans que he conegut a Bogotà; l'Anna, el Xavi, el Carles i en Pep. Tot va ser bastant improvisat ja que mentre feiem el sopar per celebrar el meu aniversari va sortir la idea i en un pim pam vam decidir anar-hi tots. El plan molava ja que aquell finde coincidia que a Villa de Leiva es celebrava el festival d'estels i a més amb el Carles i el Pep ja havíem dit d'anar-hi per a fer una mica de muntanya. 

La primera sorpresa ens la vam trobar quan vam arribar a Hertz per recollir el cotxe que haviem llogat el dia abans. Casualitats de la vida tenia pico y placa i el paio que ens atenia va utilitzar la muletilla que ho arregla tot aquí a Colòmbia; que pena con ustedes (#bogotarules). Això però ens va acabar beneficiant ja que pel mateix preu ens vam emportar una pick up que al dia següent ens seria molt útil.

Vam arribar tard a Villa de Leiva i ens va donar temps per deixar les coses a l'hotel, anar a sopar alguna cosa i anar al llit ja que al dia següent ens esperava molt de tute.

El plan del dissabte era sortir d'horeta per pujar a una altra llacuna, la d'Iguaque, a quasi 4000m d'altitud i que segons els muiscas hauria estat el lloc on es va crear la raça humana. La pujada va ser molt dura, especialment el darrer tram que tenia més desnivell que el Mortirolo. Vam arribar a dalt rebentats però com sol passar a la muntanya tot esforç acostuma a tenir la seva recompensa. I no ho dic només per les vistes de la llacuna, sinó pel pot de Nutella que vam devorar com a bèsties salvatges en pocs segons. Sucar chips ahoy en nutella és indicatiu de que el teu cos demana energia de forma urgent. Sí, ho heu llegit bé, "sucar chips ahoy amb nutella".

Per la nit tots estavem petats però teniem ganes de fotre'ns un homenatge i així ho vam fer. Vam sopar al Mercado Municipal, un dels restaurants chéveres del poble. Després, poca cosa més tot i que l'ambient a la plaça estava fantàstic. Per cert, la plaça principal de Villa de Leiva és un d'aquells llocs que se't queda gravat a la retina. 

Al dia següent vam gaudir del festival d'estels des d'una terrassa ben privilegiada i després ja vam començar a tirar cap a Bogotá. Pel camí vam parar a fer fonda a Sutamarchán, un poble que no té res d'especial però que està ple de restaurants on serveixen la típica "longaniza boyacense". Vam equivocar-nos amb l'elecció del restaurant i vam esperar més d'una hora per a que ens portessin el menjar. Tot i així crec que amb la gana i el cansament que teniem els ànims van estar prou calmats. 

Va ser un finde molt complet i que va servir de coneixença amb els catalans de Bogotá. A veure quan ho repetim!

26 de juny, 2014

Road to Scotland

Aquest darrer cap d'any el vam passar a Escòcia. La idea d'ana-hi va sorgir en un sopar que està recollit també a Viatges Habibi (uns quants post més enrere). No recordo exactament com va anar, però al final ens vam autoconvidar la Isabel, la Diana i jo a casa dels pares del Callum. Una mica de morro, sí, però al Callum i la Mariona no se'ls veia tampoc disgustats amb la idea.

Hi vam passar quatre dies, marxant el 30 de bon matí i tornant el dia 2 de gener molt cap al tard. Aquells dies queden ja una mica lluny però recordo que ens ho vam passar molt i molt bé. Vam arribar d'horeta a Edinburgh (lease Edimboro) i vam passar unes hores donant voltes per la ciutat fins a la tarda ja que teniem reservats bitllets per un tren que ens havia de portar fins a Aberdeen. 

Allí ens van recollir la Mariona i el Callum i vam fer una horeta de camí fins a Turriff el poble on va nèixer i crèixer el Callum i on viuen els seus pares. Un cop allí el Callum ens va fer unes voltes en cotxe per ensenyar-nos el seu poble i més concretament tots els pubs que tindríem a la nostra disposició la nit de cap d'any. No recordo bé que vam sopar aquell dia però algo que segur estava molt bo. De fet tots els dies vam menjar fantàstic. La mare del Callum, que era encantadora, ens va cuinar coses típiques de la zona que a mi em van entusiasmar; especialment els esmorzars, allò era bacon i la resta són tonteries. El pare del Callum també era molt simpàtic però això si, no s'entenia res del que deia!!!  : ))

Al dia següent ens vam llevar i la Isabel i jo vam fer una volteta pels voltants de la granja. El noi que porta actualment la granja de porcs ens va veure i es va espantar. Es va pensar que erem inspectors de sanitat que veniem a fer una inspecció sorpresa!!! És evident, la Isabel i jo, els típics inspectors de sanitat escocesos de granjes de porcs.

El 31 vam voltar per diversos llocs, però el millor va ser la visita a la localitat de Crovie. Hi vam arribar tard pero encara quedava una estona de llum. Crovie és un poblet amb quatre cases contades que es troba als peus del mar del nord. Les casetes són molt mones, de fusta, de colors diversos i amb una cosa que ens va sobtar a tots; les portes d'entrada no donen al mar. Una senyora coneguda del Callum que ens vam trobar allí ens va dir que era pels temporals. De vegades la mar és tan forta que les onades passen per sobre les cases i per això les portes estan o bé en un lateral o bé al darrera... quina por!!!

Quan vam arribar a Crovie estava molt núvol, però va haver un moment que el sol, que ja s'estava ponent, va aparèixer per l'horitzó. El cel estava completament tapat pero el sol estava tan baix que la llum ataronjada es concentrava tota i de forma molt intensa entre el mar i la capa de núvols. He vist moltes postes de sol a la meva vida, però us juro que aquesta és probablement la més impressionant. Va durar pocs minuts però es va crear un ambient màgic i tots ens vam exaltar una mica i no vam parar de fer fotos fins que el sol es va pondre definitivament. Va ser un moment inolvidable.

La nit de cap d'any finalment no la vam passar a cap pub ja que vam decidir quedar-nos a celebrar-ho a casa amb els pares del Callum. Vam fer un sopar molt bo on ens va tocar cuinar als catalans. No recordo el menú, però va quedar apanyat. Després del sopar va venir un dels moments més controvertits del cap de setmana; la partida de Pictionary. Vam jugar dones contra homes, molt original, elles eren 4 i nosaltres 3. Si el pictionary ja es complicat en la teva llengua imagineu-vos en anglès i compartint equip amb el pare del Callum. Ell i jo no ens enteníem de res i el Callum havia de fer de traductor. No vull entrar en detalls sobre la partida però al final vam guanyar el nois. Les noies no van acceptar gaire bé la derrota i encara avui aleguen que vam fer coses ilegals per guanyar. Va haber més d'una discussió acalorada que ens podríem haver estalviat, jo el primer.

Després vam fer el raim, pero en comptes de campanades, en aquesta ocasió van ser canonades acompanyades per uns paios en fandilla que tocaven la gaita. Va ser molt bo veure a la Mariona, una mica perjudicada per la ginebra d'elaboració cassolana, obligant a la mare del Callum (la seva sogra) a acabar-se tot el raïm. Una mica més i hem d'anar a l'hospital. 

Al matí següent estavem tots prou bé ja que no haviem begut tampoc massa i i havíem anat a dormir bastant d'hora en comparació a Barcelona. Vam fer un esmorzar fort i ja no sé ben bé si va ser abans o després de dinar, però vam anar a fer una excursioneta que sortia del poble de Banff i vorejaba el riu Deveron. Va estar guay per veure paissatges típics d'escòcia i per respirar una mica d'aire pur durant unes hores.

La tornada no va tenir molta història. Des de que vam sortir de Turriff, fent el camí invers del primer dia, fins a arribar a Barcelona, van passar moltes hores que van donar per moltes converses i també algun que altre silenci.

Gràcies Callum per haver-nos convidat. Va ser un cap d'any molt diferent i que per això mateix el recordarem durant molt de temps.


19 de juny, 2014

Deliciosas costillas en Pomarossa

L'Agustí i la Lina tenen una botiga de papereria de disseny a la carrera 11A amb el carrer 95 que es diu Moshi Moshi. Es petita però té un interiorisme molt ben treballat, i es nota que cada detall i cada producte han estat escollits curosament. 

Gairebé porta amb porta amb la tenda està el Pomarossa, un restaurant-xarcuteria especialitzat en costelles de porc. Sempre que he anat a visitar a l'Agustí em picava la curiosat ja que tant el local com el menjar feien molt bona pinta. De fet un dia vam fer un cafetò i el vam acompanyar amb un Apple Strudel amb trossets de formatge blau que estava fantàstic. 

Però no va ser fins aquest passat dimecres que hi vaig anar a dinar. Llegint la carta vaig descobrir això de que eren especialistes en costelles de porc però també hi havia d'altres opcions no tan carnívores. De costelles tenen com unes deu modalitats, cadascuna de les quals feia millor pinta que l'anterior. Les que jo em vaig menjar estaven fantàstiques però ara no recordo ben bé de que eren. Això si, estaven super tendres i a més a més no eren només òs sinó que gairebé tot era carn. Venien acompanyades d'una amanideta i d'unes papas criolles guarnides amb una mena d'allioli de color verd. Pel que em va semblar els postres també són una especialitat de la casa així que ens vam partir un mini pastisset de formatge amb fruits vermells i xocolata. Per rematar-ho un espresso acompanyat d'un petit gotet d'aigua amb gas; els petits detalls marquen la diferència.

Ja teniu el pack doncs: comprar un detallet a Moshi Moshi i després dinaret al Pomarossa.

Bon profit!!

Cra. 11 a # 95-21 local 2, Bogotá
(1) 7559147

07 de juny, 2014

El mejor corrientazo de Chicó

En els temps que vivim el poder no resideix en tenir la informació sinó en compartir-la. El Carles, el mateix del post anterior, és un crack en això i l'altre dia em va recomanar un dels llocs més populars del Chicó per a fer el "corrientazo".

El "corrientazo" és el nom del menú del migdia que serveixen els restaurants aquí a Colombia. Es tracta d'un menú a preus populars que habitualment es composa d'un entrant que acostuma a ser una sopa d'aspecte poc atractiu i de color grisós amb diferents tipus de patata i si tens sort algun tros de pollastre, i un plat principal que acostuma a ser una carn acompanyada per una combinació d'aquestes coses; llenties, patates, advocat, yuca, plàtan o arròs.

Al Chicó, més concretament a la Carrera 15 #92-65, es troba el Papas&Carne, potser un dels millors corrientazos del barri (veure millors corrientazos de Bogotá). El lloc no té res, de fet des del carrer quasi no es veu ja que a la planta baixa hi ha una pastisseria que funciona a part del restaurant. La pastisseria, tot i semblar una mica matussera, fa molt bona pinta. Son postres calòrics però tradicionals; arròs amb llet, recuit, natilles, flam, cheese cake, etc.

El restaurant està a tope i cal anar a les 12h si no es vol fer cua. Jo hi he anat a la una i la cua baixava tota l'escala fins el carrer. M'he omplert de paciència (qualitat important aquí a Colòmbia) i finalment m'he aconseguit seure. A diferència de la majoria de llocs, en el Papas&Carne, tot i que el seu nom indiqui el contrari, tenen divereses varietats de peix. Jo he fet una mojarra fregida que realment estava bona, acompanyada del seu platàn fregit, arròs, papas fregides i yuca... hidrats de carboni i fritanga a punta pala!! Pero la veritat és que ho he disfrutat molt i més encara amb els mals de cap que m'ha donat avui el tema del pis. 

Papas&Carne
Carrera 15 #92-65, Bogotá

03 de juny, 2014

Bogotá - Choachi

Bogotá és una ciutat molt intensa; cotxes, gent, asfalt i contaminació. Amb el poc temps que hi porto tinc la sensació que o vas sortint de tant en quant o la ciutat et pot superar. 

Això mateix és el que vaig fer aquest cap de setmana. El Carles, un català que viu a Bogotà, em va donar a conèixer una empresa que es dediquen al turisme de natura. Tenen molts tipus d'excursions, algunes d'elles d'un dia, altres de tres o quatre i unes altres de més llargues i a mida. Es diuen "Caminantes del Retorno" i encara que el nom soni a secta aquest diumenge els vaig conèixer i semblen molt bona gent.

El trekking era per l'antic camí que comunicava Bogotá amb Choachi (aquí podeu veure els detalls del recorregut). Ens vam apuntar amb el Carles, el Pep i l'Agustí, però aquests dos últims van causar baixa a última hora, així que el Carles i jo vam ser els xulos que vam aguantar el tute de caminar cinc hores en baixada costant sobre lloses de pedra humides. Dos dies després encara tinc les cames cruixides.

Vam sortir amb el grupet que s'havia apuntat a les 7 del matí del centre de Chapinero. Tres quarts d'hora més tard erem a l'inici del camí, a 3400m d'alçada i per davant teniem 15km de baixada fins al poble de Choachí que es troba a 2000m. La primera part del trajecte va ser la més dura ja que era una camí empedrat amb llosses, que degut a la pluja i a la humitat de l'indret, estaven molt relliscoses. Tots vam anar alguns cops amb el cul a terra i això va fer que estiguessim tant concentrats en no caure que gairebé no podiem gaudir de les vistes. Després d'una parada técnica i unes arepes artesanals fantàstques la dificultat va disminuir però el cansament a les cames ja era molt evident.

Un cop a Choachí vam tenir temps per fer una cerveseta i poc més. Vam pujar tots a l'autobus de tornada i durant molta estona va regnar el silenci; tothom estava ben petat.

16 d’abril, 2014

Can Jubany

Feia moooolt de temps que teniem pendent aquest dinar a Can Jubany i finalment el diumenge passat el vam fer realitat. Només ens calia trobar una ocasió adient o una raó de prou pes com per anar a fotre'ns un homenatge d'aquesta magnitud. Els tres vam coincidir que la meva aventura colombiana i el comiat pertinent cumplia els requisits necessaris, així que ara fa ja unes setmanes vam trucar-hi per a reservar taula.

La Tina i el David m’havien descobert aquest restaurant ja fa molt de temps, quan vivien a Calldetenes. Sempre m’en parlavem i em deien que un dia hi havíem d’anar perquè sapiguès el que és menjar de debò. Finalment, i en ocasió d’una formació que vam fer conjuntament amb la Tina ara fa un any, vam decidir que amb el que ens paguessin hi aniríem i a més convidaríem al David. 

Un any més tard, el diumenge passat a les dues de la tarda teniem una taula per a tres que ens esperava. Cap de nosaltres haviem quasi esmorzat per a fer forat i no fer mal paper. Però més que no esmorzar, potser el que ens hauria calgut haguéssin estat dos estòmacs per a cadascun. Vam fer un menú degustació de vuit plats, més quatre o cinc aperitius previs. Lo fotut però va arribar amb les postres. En el menú hi entraven dos, però no sé per quina raó el Nandu Jubany ens va convidar a provar tots els postres de la casa més un assortiment de formatges. Aquí vaig perdre ja el compte però diria que en total van ser uns sis o set postres. Jo pensava que explotava! Tot això ho vam regar amb dues ampolletes de vi que ens van pujar bastant; de fet vam tenir un parell de moments de risa i descontrol molt mítics.

Un cop acabat tot el que ens van posar al plat vam baixar rodolant per les escales fins a un pati molt agradable on ens vam apalancar en uns sofas i sota unes mantes a fer copeta i pair tot el dinar.

Va ser un dia fantàstic i del que guardaré un gran record. Ah!! I David…tot torna ; )

Ctra. De Sant Hilari, s/n
08506 Calldetenes (Barcelona)
Telèfon d’informació i reserves: 93 889 10 23


Ver Restaurants en un mapa más grande

12 d’abril, 2014

Way to Anfield: ANFIELD (parte 3)

... Els tres posts de la trilogia "Way to Anfield" han estat escrits pel Queco (amb caputxa i bufanda del Liverpool FC a la darrera foto)...


Uno de los sueños de cualquier aficionado al fútbol es asistir en directo a un partido en un campo mítico, ya sea por su historia o por la atmósfera especial que se crea en el estadio. Solo un puñado de sitios en todo el mundo conjugan ambas cosas: La Bombonera y La Monumental en Buenos Aires; Maracaná, en Río de Janeiro; el Celtic Park en un ‘Old Firm’; el Santiago Bernabéu y el Camp Nou cuando el encuentro no da respiro para comer pipas; algunos que ya no existen, o donde cualquier tiempo pasado fue mejor, como Highbury, San Mamés, el Estadio Azteca o San Siro; y por supuesto, Anfield.

El estadio del Liverpoool F.C. es sin lugar a dudas uno de los nombres ineludibles en una lista de estadios legendarios. En mayor o en menor medida, todos los futboleros tenemos grabados en la retina decenas de instantes relacionados con el Liverpool y con Anfield. Estos son ‘momentazos’ que se me ocurren cuando escribo estas líneas. Los listo sin orden cronológico ni de ningún otro tipo:

  • Bigotes míticos: Ian Rush, Bruce Grobbelaar, Graeme Souness y John Aldridge (este último, con un bigote que a veces era bigote y a veces no, rollo ‘Ansar’) 
  • El pelazo de Kevin Keegan
  • The Kop cantando ‘You’ll never walk alone’ con las bufandas en alto. Gallina de piel
  • Gol de cabeza de John Toshack a centro de Kevin Keegan (pelazo) en un campo que es un patatal
  • Gol de Ian Rush a pase de Kenny Dalglish
  • Gol de Ian Rush a centro de John Barnes desde la izquierda. A Barnes le ha filtrado el pase Peter Beardsley, que corría encorvado como Roura y Víctor Muñoz
  • Gol de John Aldridge a centro de John Barnes. Aldridge celebra el gol alzando su brazo derecho y haciendo pasitos muy cortos. Siempre corría haciendo pasitos muy cortos.
  • Heysel y Hillsborough
  • Jan Molby cuando aún no se había comido a Jan Molby recuperando el balón en su propia área, recorriendo todo el campo con la pelota cosida al pie y metiendo un golazo por la escuadra contra el Manchested United, que vestía de blanco
  • Robbie Fowler simulando que se hace una raya con la línea de fondo en la celebración de un gol de penalty
  • Bruce Grobbelaar muerde las redes de la portería como si comiera spaghetti en la tanda de penaltys de una final de la Copa de Europa contra la Roma. Bruno Conti falla el penalty; en el siguiente penal, Grobbelaar sigue haciendo payasadas, incluidos aspavientos tipo Duckadam (Steaua); el italiano que tira también falla y el Liverpool es campeón
  • Grobbelaar increpando totalmente enajenado, hasta el punto de pegarle un guantazo, a su propio compañero de equipo Steve McManaman (muy joven) después de recibir un gol que era más cagada suya que de McManaman
  • Jason McAteer. No me acuerdo si era bueno o malo, ni de qué cara tenía, sólo me acuerdo de su nombre. Un nombre molón: Jason McAteer
  • Rondo de dos minutos durante los cuales el Liverpool no llega a tocar la bola que acaba en gol de Overmars a pase de Xavi
  • Gol de McAllister de penalty que elimina al Barça de la Champions (o de la UEFA)
  • 4-0 al Madrid con un gol de Torres y dos de Gerrard días después de que el entonces presidente del Maligno Boluda dijese: “allí los vamos a chorrear”

Nota: He procurado no mirar en Youtube nada más que para corroborar algún detalle. Aun así, si escribiera mañana, probablemente se me ocurrirían otros momentos, y confío que Palomo y Pelut me amonestarán en los comentarios de este post por algún olvido imperdonable.


Con nuestra visita a Anfield pasó lo que suele pasar cuando has imaginado demasiadas veces cómo será una experiencia determinada. Los sueños, sueños son, y las vivencias reales raramente suceden del modo esperado. En general, nuestro día en Anfield fue una decepción mayúscula (al menos para mí, no estoy seguro qué piensan los demás...).

El partido era pronto, creo que a las 13.45. Nos levantamos un poco antes de la hora límite de cierre del ‘self-service’ del hotel y dimos cuenta del siempre infecto ‘british breakfast’. Preparamos las maletas, pedimos un taxi y fuimos directos al estadio. Faltaban tres o cuatro horas para el partido.

La inmediaciones del estadio de Anfield conforman un paisaje bastante decadente. El barrio podría servir como escenario de cualquier película de Ken Loach: callejones desiertos, algunos de ellos inaccesibles o delimitados por vallas; edificios tapiados o semiabandonados; casas unifamiliares monocromáticas con jardines descuidados; vehículos y otros artilugios mecánicos destartalados o a medio desguazar; casas de apuestas y pubs cada cien metros; puestos de fish & chips de dudosa salubridad; ‘chandalismo’ a tutiplén; etc.

Pronto nos dimos cuenta que no tenía mucho sentido pasear por allí, así que accedimos a Anfield en cuanto abrieron las puertas del estadio. Había gente esperando para hacer un ‘tour’ por el museo. Nosotros, por cuestiones de presupuesto, nos conformamos con subir las escaleras de acceso al museo, visitar la tienda y hacernos unas fotos frente a la estatua que conmemora a los 96 fallecidos en Hillsborough.

Como aún faltaban un par de horas para el ‘match’, fuimos a uno de los pubs cercanos a tomar unas pintas. A medida que se acercaba la hora del partido se fue ambientando el local, pero la atmósfera tampoco era extraordinaria. El Liverpool no se jugaba nada en el partido, estaba haciendo una temporada horrorosa y el rival (West Ham United) era una medianía.

Una media hora antes del partido, entramos al campo. Me sorprendió encontrarme con unas instalaciones bastante vetustas. Los tornos para acceder a la grada eran muy estrechos, no aptos para la masa corporal del aficionado británico medio. Los pasillos también me parecieron angostos, más parecidos a los de Mini Estadi que a los del Camp Nou. En general, Anfield no es un estadio que destaque por su comodidad. Los asientos -por supuesto, rojos- son de madera, como los de los antiguos cines al aire libre, y la separación entre ellos es prácticamente inexistente.

El momento de asomar por la boca de acceso a las gradas era uno de los más esperados. No decepcionó, pero tampoco fue algo mágico, como había imaginado. El ambiente en el campo era un poco desangelado. Había poca gente, escaso colorido y nadie cantaba. La ubicación era buena: lateral, cerca de uno de los córners del gol donde se ubicaba la afición local. The Kop quedaba en la otra punta del campo.

Del partido no hay casi nada que decir. Fue aburridísimo. El resultado fue 0-0, y prácticamente no hubo ocasiones de gol. Lo mejor fueron los cinco minutos previos al pitido inicial, en los que se guardó un minuto de silencio por las víctimas de Hillsborough y se cantó el ‘You’ll never walk alone’. A partir de ese momento, sólo se escucharon a los 500 aficionados del West Ham. Uno de sus cánticos se pitorreaba de la afición local tal que así:: “Shhhhhhh… Where is your famous, where is your famous, where is your famous atmosphere?”

Tras la decepción del partido me subió otra vez la fiebre. Tardamos muchísimo en encontrar un modo de regresar al centro de la ciudad. Al final cogimos un bus en las puertas de estadio que nos llevó a la estación central, justo enfrente de los muelles. Allí cogimos un taxi hacia el hotel para recoger las maletas antes de ir al aeropuerto. Estaba KO. Lo único que recuerdo a partir de entonces es que me entraron ganas de ostiar a Palomo porque se puso pesadísimo discutiendo sobre el presupuesto de las secciones de baloncesto del Barça y el Madrid.

Y como diría Forrest, esto es todo lo que tengo que decir sobre este viaje. A pesar de todo (la fiebre, las incomodidades, la mierda de partido, etc.) fue una experiencia muy bonita que algún día espero repetir en otra ciudad, en otro estadio y con los mismos amigos.




29 de març, 2014

Way to Anfield: EL PARTIDO (parte 2)

... Els tres posts de la trilogia "Way to Anfield" han estat escrits pel Queco (amb ulleres de sol i de puntetes a la primera foto)...



El podcast que encabeza este post es la última edición del ‘Las calles del ritmo’, un programa de Darío Manrique para la imprescindible emisora radiofónica musical online Radio Gladys Palmera. En esta edición da la casualidad que el programa viaja a Liverpool, haciendo un repaso de la mejor tradición musical de la ciudad, además de ofrecer algunos apuntes sobre su historia y sobre algunos de los lugares que merece la pena visitar: atracciones turísticas, museos, locales de música en directo, pubs y otros sitios donde comer y beber. Recomiendo escucharlo como banda sonora de estos posts. 

La idea de encabezar el texto con una referencia musical la he cogido prestada de uno de mis iconos culturales: la señora de Pajillas, madre de Martín, cuyo blog está entre mis lecturas indispensables (emoticón de ojos saltones, emoticón de guiño, emoticón de bailaora flamenca).


Como me suele ocurrir siempre que se avecina un evento lúdico-festivo, el día anterior al viaje me puse enfermísimo. Tuve fiebre muy alta toda la noche, y me levanté con las sábanas empapadas y muy mal cuerpo. Si hubiese sido día laborable, ni de coña me levanto para ir a trabajar, pero era sábado y nos íbamos a Liverpool. Había que ser profesional.

Volamos con Ryanair, experiencia que desaconsejo vivamente, aunque en esta ocasión en particular no tuvimos problemas. El aeropuerto John Lennon de Liverpool es pequeño y sencillo, de apenas un par de plantas. Está a unos 10 km de la ciudad, distancia que se puede recorrer en bus o taxi. No vi que hubiese ninguna línea de tren, y si la hubiere no creo que merezca la pena usarla.

Nuestro hotel (Holiday Inn Express, nada de particular) estaba a apenas un kilómetro del aeropuerto, así que fuimos andando. Me tocó compartir habitación con el ‘figaflor’ de Palomo, que estuvo todo el fin de semana mirándome como si fuera un caminante de ‘The Walking Dead’ y manteniendo las distancias para que no le contagiase la gripe. Llegamos pasado mediodía, así que el plan era cambiarse e ir a la ciudad a comer. Seguidamente, nos emborracharíamos hasta que las fuerzas nos abandonasen.

En el ‘hall’ del hotel, mientras esperábamos el taxi, apreciamos que todos los huéspedes estaban muy atentos ante la pantalla del televisor, donde transmitían una carrera de caballos (tag ‘turf’ en Teledeporte). Preguntamos y nos dijeron que era el Grand National, la competición más importante del año, a la que asisten en directo unas 70.000 personas y que siguen por televisión más de 500 millones en todo el mundo. O eso dice la Wikipedia. En cualquier caso, la ciudad iba a estar a petar.

Aprovechando que estaba enfermo, me pedí el asiento del copiloto en el taxi, lo que me permitió llevar las riendas de la muy poco fluida conversación que mantuvimos con el taxista. El conductor cumplía perfectamente con el estereotipo que uno tiene de un habitante de Liverpool. Esto es: kinki con chándal, tez blanca, bisutería chunga y pocos registros de conversación más allá del Liverpool FC y las slappers (que por otra parte era lo único que nos interesaba). Además, en Liverpool se habla un inglés con un acento muy acusado (parecido al de los escoceses o al de los irlandeses del Ulster) y se abusa del ‘slang’ (lenguaje coloquial), así que la charla fue poco productiva.

El taxi nos dejó en el centro comercial Liverpool One, en pleno centro de la ciudad. Comimos unas hamburguesas en uno de los establecimientos que mejor pinta tenía: Gourmet Burger Kitchen. Error. Lo único bueno que tenía era la ubicación, con una terraza con vistas al parque exterior del centro comercial. Las hamburguesas no estaban mal, pero la broma nos salió carísima. Personalmente, cuando voy al Reino Unidos soy partidario de ir a lo más fácil y seguro en cuestión de hostelería y alimentación: McDonald's. Es poco glamuroso pero efectivo, barato y rápido.

[Inciso: dos recomendaciones de hamburgueserías en Barcelona para el editor de este blog: Santa Burg, en Sants, calle Vallespir; Timesburg, Eixample, calle París esquina Borrell]

Tras las hamburguesas, iniciamos un ‘tour’ de reconocimiento por las calles de alrededor. Andamos por un par de calles peatonales, creo que Lord St y Paradise St. Siguiendo esta última hacia el norte llegamos al meollo de la cuestión, Matthew St y alrededores. Matthew St es la calle de ‘The Carvern’, el club donde empezaron a tocar The Beatles. Es una avenida corta (no más de 500 mt) y estrecha, llena de bares y discotecas. En general, bastante cutres. Vendría a ser la calle Escudellers de Liverpool. 

Aún no era ni media tarde, pero ya empezaba a haber ambiente por la zona. Aprendimos que el día del Grand National es tradición que los asistente se vistan con sus mejores galas, lo que en el caso de los ingleses es sinónimo del horror. Desde Aintree (el hipódromo donde se celebra el Grand National) llegaban hordas de pobladores autóctonos, en general de aspecto y condición harto desapacible: ellas, un sinfín de vacaburras gritonas y emperifolladas, con nulo sentido del gusto y la feminidad; ellos, una manada de kinkis desaliñados, ataviados en el mejor de los casos de trajes horribles, muchos de ellos coloridos (azul cielo, granate, plateado y otras infamias cromáticas). Por supuesto, todos ya alcoholizados o camino de ello. Había honrosas excepciones, difícilmente apreciables entre el jaleo dominante.

Afortunadamente, el olfato español de Palomo descubrió una Ñ en el rótulo de un local cercano y hacia allí nos dirigimos. Resultó ser un local decente: La Viña. Había vino y jamón, pero a precio de champán francés y caviar, así que nos pedimos pintas. Pudimos hablar en la lengua del imperio con parte del personal, originario de la madre patria. Nos explicaron que más nos valía alejarnos de esa zona hasta entrada la noche. Les pedimos que nos recomendaran algún pub especial y nos mandaron al que, según les habían dicho, es el más antiguo de la ciudad (aunque Google no dice lo mismo): The Philharmonic Dining Rooms, en Hope St. 
Aunque nos quedaba un poco lejos, fuimos paseando: Lord St. - Church St. - Duke St., hasta llegar a las inmediaciones de la catedral de Liverpool. ‘The Philharmonic’ resultó ser sitio muy chulo, amplio y espacioso, con varios salones privados, sofás, amplios ventanales, decoración abigarrada, etc. Un lugar que merece la pena visitar. Eso sí, la media de edad es similar a la de los corrillos que examinan las obras de la Línea 9. Allí cayeron algunas pintas, que sumadas a las anteriores y a las pastillas que llevaba en el cuerpo para paliar la fiebre conformaron un cóctel que me empezó a pasar factura. A partir de ahí, la noche transcurrió en una nebulosa.

Recuerdo que comimos alguna cosa infecta en una especie de pub cercano, que olisqueamos las discotecas de los alrededores de la catedral y que acabamos volviendo a Matthew St. Hicimos una parada previa en un tugurio, donde Sergi se abrazó con la línea delantera de algún equipo de rugby. Al salir, la calle era un hervidero de borrachos. Fuimos directamente a la cola del mítico The Cavern. Actualmente está ubicado en un espacio contiguo al del local original, pero conserva algunas reminiscencias de su glorioso pasado: piedras con los nombres de los grupos que pasaron por allí, fotos, instrumentos, pósteres, etc. 

Estuvimos allí un par de horas. Ese día se celebraba una especie de Anti-Karaoke. Gente que parecía ser parte del público salía a cantar versiones de los Beatles. Lo hacían tan bien que cuesta creer que no se dedicaran a eso. Conocimos a Elvis y charlamos con él un buen rato. Un par de pintas después yo ya estaba KO. El resto de la expedición apuró sus opciones, pero las expectativas eran mínimas, así que acabamos cogiendo un taxi de vuelta al hotel todos juntos. Al día siguiente, antes de la hora de comer, nos esperaba Anfield.

22 de març, 2014

Way to anfield: LA PREVIA (parte 1)

... Els tres posts de la trilogia "Way to Anfield" han estat escrits pel Queco (al mig a la primer foto)...

Si miráis las franjas de edad que se establecen en cualquier encuesta, ya sea del CIS, la EPA o cualquier otro sondeo sobre cosas serias o no tan serias, el límite que se determina para considerar a una persona “joven” -o incluso “joven adulto”- son los 34 años. Los que tenemos 35 o más entramos en la siguiente categoría, a la que en ocasiones se denomina “adultos” y en otras ni siquiera se denomina, lo que resulta más humillante si cabe. Llegada esta situación, un hombre debe someterse a alguna prueba para reivindicar su lozanía. Esto es así. Lo contrario significa aceptar que uno es un viejuno y, en consecuencia, arriesgarse a caer en la infame enfermedad del ‘running’.

Ante esta tesitura, no queda otra que convocar una reunión de urgencia con el núcleo duro de ‘fuckers’ con el fin de promover una acción que demuestre, a uno mismo y a los demás, que aún se está en edad de merecer (sin especificar qué o a quién mereceríamos). Las alternativas más recurridas serían montar un equipo de fútbol o planear una fiesta muy salvaje en algún local de ambiente juvenil, tipo ‘A Saco’, ahora conocido como ‘Razzmatazz’. 

Como quiera que la primera opción ya la emprendimos, con notabilísimo éxito, y la segunda tenía demasiados números de fracasar -y de que alguien nos descubriera en el intento-, decidimos tomar un camino intermedio: irnos de fiesta a una ciudad europea con la excusa de ver un partido de fútbol. La ciudad escogida fue Liverpool, y en la expedición figuraba la elite del ‘fuckerismo’ ilustrado: Borja Rius, José Luis Palomo, Sergi Pérez y un servidor. Lo de ilustrado es porque sólo cultivamos la faceta teórica; la práctica, entre poco y nada.

Liverpool no fue una elección tomada a la ligera. Según mi Gmail, la primera referencia a un eventual ‘Lads Only’ con destino Liverpool data de agosto de 2007. Por circunstancias de la vida, la cosa se demoró hasta enero de 2013, cuando nos marcamos como objetivo ineludible del nuevo año hacer una escapada futbolístico-festiva. Valga reconocer que los impulsores de la iniciativa fueron Pelut (justo un año después sabríamos por qué) y Borja, el hombre libre del equipo. Palomo sólo se decidió el día después de que el Maligno se nos pasara por la piedra en las semis de la Copa del Rey, aunque él justificaba su indecisión aduciendo la inminente organización de no sé cuál asamblea de los ‘hipis ecogayers’ para los que trabaja. Con el visto bueno de todos, Pelut celebró la decisión con el siguiente mail: “Vamoooooooooooos! Això no hi ha qui ho pari. Gooooooooooool de Ian Rush!” Las expectativas eran altas.

Lo siguiente fue reservar la entrada del partido, los hoteles y los vuelos. Esta parte fue, en general, un desastre. El partido escogido fue un Liverpool-West Ham. Cabe recordar que el Liverpool de la temporada 2012/2013 no era el de este año. Deambulaba desde las primeras jornadas de la Premier por las posiciones post-Intertoto de la tabla, y no jugaba un pimiento. El West Ham, por su parte, es un Getafe de la vida. Aun así, las entradas fueron carísimas. En cuanto al hotel, Thomas Cook nos obligó a coger uno a diez minutos a pie del aeropuerto y a veinte minutos en taxi del centro de la ciudad. Y además volábamos con Ryanair. 

Pero nada de eso nos desanimó. Para finales de febrero ya teníamos tíckets, hotel y vuelos. El 6 y 7 de abril de 2013, García, Ríos, Pérez y Palomo recuperarían el orgullo español que se hundió con la flota de la ‘Armada Invencible’. El ‘stage’ del mes de marzo consistió en unas suaves sesiones de calentamiento que nos servirían de aclimatación: cambiar los gintonics y los caciques por pintas, espiar la webcam de Mathew Street (la calle con más ambiente de la ciudad, donde se encuentran algunos de los pubs más populares, como The Cavern, donde empezaron a tocar The Beatles) y planear la visita vía correo electrónico.

La estrategia para el partido del sábado (que era el importante, porque el domingo íbamos a Anfield) estaba clara. Teníamos cuatro piezas: uno sería el iniciador, el que empezaba a construir la jugada; el siguiente en entrar el juego era el distribuidor, el que decidía cuál era el flanco más débil del rival y con qué peón podíamos atacar; después llegaba el turno del asistente, cuyo rol era darle continuidad al juego y dejarle el gol en bandeja al último hombre, el finalizador. Menos este último jugador, que era fijo por cuestiones contractuales, los demás se podían ir intercambiando los papeles.

Como lema del viaje se escogió toda una declaración de intenciones: “Lo que pasa en Anfield, se queda en Anfiled” (en el ‘impasse’, este eslogan fue descubierto por mi mujer, que tiene la malísima y muy nociva costumbre de leer mis conversaciones privadas, sea cual sea el entorno digital en el que se desarrollen; afortunadamente, la situación no desembocó en un cisma conyugal, puesto que a la madre de mi hija no parece que le impresionen mis cualidades de ‘fucker’). By the way, las variantes tácticas que barajamos para la cita eran la siguientes:

  1. Táctica ‘Jarabe de Palo’: la más clásica. Consiste en lo siguiente: el Pelut se hace el despistado mientras cualquier otro jugador intercambia impresiones con la víctima elegida. A la que se presenta la oportunidad, el iniciador, señalando a Sergi, se dirige al rival en los siguientes términos: “¿No conoces a ese? Es cantante de una banda de rock española. Búscalo en YouTube” (“Don’t you know him? He is the singer of a spanish rock and roll band. Very famous. A truly fucker. Check Youtube!”). Es una táctica que en ‘El Col·lecionista’ no ha funcionado nunca, pero pensábamos que el desconocimiento sobre la música española de las oriundas de la Pérfida Albión podría jugar a nuestro favor. No se daría el caso...
  2. Táctica ‘Montoro’: es una variante de la anterior. En este caso, el cebo no es una estrella del rock ni del pop, sino un futbolista supuestamente semifamoso. El creador de este sistema, el mítico Montoro, se hacía pasar por jugador de un equipo de media tabla, tipo Málaga o Levante. Al no estar en terreno patrio, podríamos subir el nivel y citar a algún equipo de la zona Europa League, o incluso de la Champions, tipo Valencia o Villarreal. Borja proponía que el cebo fuésemos Palomo o yo, por ser los de aspecto más “latino” (sic). Pero eso nos privaba de los dos jugadores con más recursos dialécticos en este terreno. En cualquier caso, esta táctica tampoco funciona nunca, aunque proporciona risas mil.
  3. Táctica ‘Fish&Chips’: la más burda, con objeto de mimetizarnos con el entorno marginal que nos esperábamos encontrar. Resulta algo difícil de explicar sin caer en groserías, pero vendría a ser un juego dialéctico que aprovecharía la diferencia entre los idiomas maternos de los distintos grupos de interlocutores para insinuar a la(s) susodicha(s) que la traducción literal en español de la expresión ‘fish&chips’ remitiría a la postura 69 del Kamasutra. Algo del tipo “tú comes la sardina y yo la patatona”. En el caso de Palomo, el mero. Esta táctica no llegaríamos a usarla.
(Continuará)

10 de març, 2014

Can Kenji

Avui el Roger m'ha reclamat un post nou a Viatges Habibi i tenia raó;  fa molt dies que no hi escric res, però de vegades és difícil trobar el moment. :((

Coneixeu Can Kenji? Doncs jo fins fa ben poc no el coneixia. M'hi va portar l'Anna ara fa ja dos mesos i hi guardo un gran record. El restaurant està ubicat en un lloc peculiar, just a l'encreuament de Bailèn amb Rosselló. Can Kenji s'autodefineix com un restaurant de tapes japoneses i precisament és això el que vam menjar. El lloc és estret i petit i està aprofitat fins a l'últim mílimetre per a posar-hi taules. Oblideu-vos de sopar de grups ja que crec que la taula més gran era per a quatre persones. Així, que si teniu parella o voleu tenir-ne és un bon lloc per anar. 

Com ja fa temps que hi vam anar no recordo exactament el que vàrem menjar, però el que si que se'm va quedar gravat van ser les mandonguilles de xitake i llagostins arrebossats. Buuuuuf!!! Estavem brutals! Aquí us deixo la carta per si voleu fer-hi un cop d'ull.

Bon profit!

Rosselló 325 
Tel. +34 93 476 18 23 


Ver Restaurants en un mapa más grande

27 de gener, 2014

El Señorío

Avui hem muntat un dinar improvisat amb el Ruiz i el Johny. Un parell de trucades han estat suficients per tancar hora i lloc. El Ruiz ens ha portat a un lloc de cuina Peruana que deia que estava bé, i si el Ruiz diu que un restaurant està bé, ja podeu estar segurs de que ho està.

El lloc està un pel lluny de la nostra zona d'influència habitual. Concretament està a Còrsega 607, que això ve a caure a l'alçada del carrer Castillejos. El restaurant es diu "El Señorío" i és de cuina peruana. El lloc no té res d'especial en quant a decoració, només algunes coses penjades a les parets que et recorden que estàs a un restaurant peruà.

Hem fet menú els tres i diria que sortia per 10€, però com al final hem fet birres i cafès ha sortit un pelet més car. Jo he pres una sopa espesa que estava molt bona. Portava llegums i porc i també una miqueta de coriandre. De segon un ceviche boníssim. Per rematar-ho m'he fotut un flam de coco que no sé si es típic de Perú o no però estava ben bo. 

Si voleu provar una cuina diferent i no gaire habitual a Barcelona us recomano que proveu aquest lloc.

Bon profit!!!

Còrsega 607



Ver Restaurants en un mapa más grande

14 de gener, 2014

Restaurant Can Valldaura

Després de la tornada de Monterrey he anat veient poc a poc als amics de Barcelona. No sé perquè però el ritme ha estat més lent del que em pensava i evidentment això ha estat per culpa meva. Amb una de les persones que més m'ha costat veure'm ha estat amb la Monsó, però finalment, un dies abans dels nadals vam poder quedar per dinar.

Vam anar a un lloc, podríem dir que poc habitual, però que feia molt de temps que la Monsó m'havia dit que em volia portar. Jo estava a Sant Cugat currant i extranyament hi havia anat en cotxe, així, que em va dir que podiem quedar a Can Valldaura un restaurant que es troba a mig camí, més concretament a la carreteta de Cerdanyola, just al mig de Collserola. 

Com moltes de les coses de Collserola, Can Valldaura és un lloc que té quelcom d'especial. Sembla un lloc que deu estar ple els caps de setmana i especialment freqüentat per famílies, ciclistes o simplement caminadors de Collserola. Tot i estar a prop de Barcelona es tracta d'un restaurant amb aspecte de restaurant de muntanya. Està decorat en aquesta línia i es poden veure alguns animals dissecats i tota aquesta parafernàlia muntanyenca. A part, Can Valldaura compta amb unes vistes molt xules del Vallès occidental, així que si hi aneu heu d'intentar pillar una taula que doni als finestrals.

Per dinar vam fer una sopeta perque cardava bastant de fred i després va venir la part bona del dinar, el segon plat. Jo em vaig fotre costelles de xai, que feia molt de temps q no en menjava i la Monsó un pedazo entrecot que feia por. 

Ara ja no recordo si vam fer postres o no, però el que si recordo i em va agradar bastant va ser que a la taula quan vam arribar hi havia un kit imprescindible; pa torrat, alls, tomaquets, oli i
el més important... allioli!! : )

Carretera de Horta a Cerdanyola, km 7,800
08035 BARCELONA (Barcelona)
Teléfono: 934 276 202 
Móvil: 653 261 677