15 de febrer, 2010

Operació Perelló (capítol 2)

Com comentavem en el capítol primer, la primavera passada l’operació Perelló es posava en marxa. Només calia concretar els detalls i reclutar al personal que la duria a terme. Al més pur estil Oceans Eleven, el Roger va fer la llista dels possibles candidats per acompanyar-nos. Van sortir els mateixos homes que anys enrere havien participat en una altra operació a ses illes, l’operació “Cosme Pila”, en la que vam anar a conèixer a un home al que li atribuïen poders paranormals com per exemple curar els mals de queixal per telèfon o fotres tants ginxoriguers com ell volguès sense que se li pugessin al cap. El reclutament va ser un autèntic fracàs; els anys passen factura a tothom i la meitat de l’equip va refusar la proposta. L’estabilitat i les responsabilitats acaben pesant més que el risc i la incertesa que les operacions d’aquest calat poden generar, i això és precisament el que va passar entre els membres del nostre grup.

El Sergi no podia renunciar a les seves recents obligacions de pare i home públic, el Jaume havia orientat la seva vida al dolce far niente i ocupava el seu temps entre les platges de Cambrils i les aventures en el país del sol naixent, i de l’Albert,...bufff! d’aquest no se’n savia gaire res des de feia temps, les darreres notícies el situaven al Brasil, casat i també dedicant-se a la difícil tasca de ser el pater familias. Així, en pocs dies vam passar de ser els Ocean Eleven als Segu Two, osease, el Roger i un servidor.

Agafaven l’avió un dia d’agost entre setmana. Ens havíem donat tres dies per arribar a l’illa, apropar-nos a Felanitx, establir un centre d’operacions, rastrejar el terreny i finalment poder donar captura al Perelló. Ens envaïen els dubtes, la incertesa ens omplia el cap de preguntes sense resposta i com més a prop estaven del dia D més gran era el nerviosisme entre nosaltres. Què havia succeït amb el Perelló? Com era que no responia a les nostres crides? Estaria bé? S’hauria casat i hauria tingut canalla? I el que més ens preocupava de tot, s’hauria convertit en una persona normal? Estàvem a poques hores d’aclarir totes aquelles preguntes que durant anys ens havien torturat.

Vam arribar a Mallorca per la tarda, devien ser les 5 i el dia estava lleig i ennuvolat. Ho teníem tot planificat fins a l'últim detall i sabíem les passes que havíem de fer per arribar fins al Joan. Però de cop i volta, quan sortíem de l’aeroport direcció a un dels moments més esperats dels últims anys, tot va canviar. Va ser com un daltabaix. Encara no sabem que va ser el que va precipitar el canvi de plans, però sense gairebé ni pensar-ho els dos vam decidir deixar de banda la minuciosa planificació que havíem definit i repassat durant mesos i deixar-nos guiar per la intuïció i el nostre infalible instint.

En menys d’una hora ens plantàvem al bell mig de Felanitx, aparcàvem al cotxe i ens disposàvem a trobar al Perelló. Es respirava una gran emoció i tensió en l’ambient, hi havia nervis. Estàvem exaltats pq sabíem que el Joan podia aparèixer donant la volta a una cantonada en qualsevol moment. El Roger va anar a preguntar al bar i jo a dues iaies que estaven segudes al carrer prenent la fresca. Aquestes dones, vaig pensar, segur que saben tot el que passa i es mou en aquest poble. Em vaig intentar comunicar amb elles i al principi va ser molt difícil. Em parlaven en castellà no sé pq (dec tenir cara de guiri) i jo no entenia res. De fet, per moments vaig tenir dubtes de que fossin espanyoles pq parlaven el castellà més estrany que havia sentit en la meva vida. Quan les vaig convencer de que era català i vam començar a xerrar en la nostra llengua comuna tot va ser diferent. En pocs segons sabien de qui els hi estàvem parlant i ens van dir que el Joan gairebé cada tarda passava per allí a aquelles hores i per més casualitat encara que vivia a menys de 100 metres d’on ens trobàvem. Els cor semblava que se’ns havia de sortir de lloc.

Vam seguir les indicacions de les senyores i vam anar a picar a l’interfono del que ens havien dit era la casa del Perelló. Era el moment, després de tant temps la veu del Joan anava a aparèixer en breus segons a l’altra banda del porter electrònic. L’havíem trobat!! Van passar cinc, deu, trenta segons i no hi van haver senyals de vida. Vam insistir amb força i res, semblava que no hi havia ningú a casa. Ens vam quedar trastornats i l’adrenalina va caure en picat. Vam tornar cap a la plaça i ens va asseure capcots en un banc qualsevol. Havíem menystingut el nostre pla i la passió i la irracionalitat ens havien portat al fracàs. Semblava que tot estava perdut i que hauríem de deixar la cerca per el dia següent. Però llavors, quan a punt érem de defallir, una familiar silueta va aparèixer al final del carrer...

14 de febrer, 2010

Exposició Ecole des Sables - 12/03/10


Hola a tots!

us escric perquè monto una exposició de fotos sobre la vida i costums del poble tuareg. Com molts ja sabeu, vaig estar vivint durant dos mesos amb ells al nord de Mali aquest estiu passat. Després hi he tornat ara al gener per un festival de música al desert per tal de recollir més material per l'exposició.

Els diners recaptats aniran destinats per l'Ecole des Sables per l'alfabetització i alimentació dels nens tuaregs a Taboye (nord-est de Mali).

El dia de l'inauguració serà el 12 de març al BAR Elephanta a Gràcia. Us adjunto el flyer amb més informació.

Durant l'inauguració es vendran samarretes i xapes amb el logo tuareg que veureu al flyer. La samarreta serà de color blau tuareg amb el logo blanc.

- Samarretes => Preu: 10 Euros
- Xapes => Preu: 2 Euros
TALLES : XS fins XXL i també per nens (qui vulgui pels seus fills que em doni l'edat del nen/a)

L'exposició romandrà fins el dia 25 de març per qui no pugui venir el divendres 12.

Qui vulgui segur alguna samarreta, agraïria que m'enviés la talla i número de samarretes per així ja reservar-ho.

Tothom està invitat; tant si podeu contribuïr com si no és així. Serà un plaer tenir-vos a tots allà. Quanta més gent pugui venir, millor!

Rapprochez vos coeurs (afagat d'un proverbi tuareg que diu: Eloignez vos tentes, rapprochez vos coeurs).

* Agraïments :
Borja Rius - Fotografia (http://www.borjarius.com/)
Diego Ramos - Disseny (http://www.diegoramos.es)
Nuria Girós (http://elephanta.cat/)


Moltíssimes gràcies a tots!!!


Ar assaghat (fins aviat en "tamashek")
Sara/Mandaloula

10 de febrer, 2010

Tintoreria Dontell

Ahir vam anar amb la família a celebrar l'aniversari de ma mare. Cada any anem a sopar tots plegats i cada any ella busca un lloc per a sorprendre'ns a tots. Ahir ho va aconseguir un cop més i ens va sorprendre i molt, doncs ens va portar a sopar a... una tintoreria!!!

Més exactament a la Tintoreria Dontell (don't tell) que amaga en el seu interior un restaurant de lo més modernet. Des de fora sembla una tintoreria qualsevol i queda camuflada com un comerç més entre els carrers de l'eixample, però quan piques a l'interfono i et surten a obrir el panorama de dins canvia radicalment. És un d'aquests lloc amb un estil entre modern i kitsch on els colors platejats, daurats i morats predominen per sobre de la resta. La veritat és que el contrast entre la part de tintoreria i l'interior té bastanta gràcia.

Vam sopar força bé, i a més com hi havia mitjes racions tots vam poder fer primer, segon i postre sense quedar-nos super plens. Lo meu estava molt bo, vieires de primer i xai de segon, però el que us recomano molt és el postre... proveu el Núvol!!! Estava deliciós.

No vaig pagar jo així que no sé per quan va sortir la cosa, però diriaque no és precisament un lloc baratet.

Tintoreria Dontell
C/Aribau 55 (mapa)

09 de febrer, 2010

Inshalà!!!

Descobrint el Marroc de la ma del Pelut

L’any passat va haver-hi un intent frustrat de fer aquest viatge. Ara no recordo ben bé que va acabar passant, però per A o per B al final no el vam poder fer. Amb les ganes acumulades de tot aquest 2009, al novembre vam dir prou i ens vam pillar els vols cap a Casablanca per fer un viatge que ens venia molt i molt de gust. En principi havíem de ser tres, però finalment el Jaume no va poder venir (et vam trobar molt a faltar!!! Queda pendent...). Així, un cop més, el Pelut i jo ens vam posar les motxilles a l’esquena i vam emprendre un nova aventura plegats.

Per a que us feu una idea, anar al Marroc amb el Pelut és gairebé el mateix que anar-hi amb un guia autòcton. Com el paio ja hi ha estat cinc cops, es coneix la cultura i els tejemanejes marroquins com si fos un d’ells, tant és així que molts autòctons li deien Ali Baba, encara que no sé si era pels seu estil pseudo-magrebí o per la barba que porta!!! Coneix els menjars, les principals paraules en àrab, les complicades i subtils tècniques del regateig, la qualitat dels moneders fets amb cuir, en definitiva, que el tiu es troba al Marroc “como pez en el agua”.

Aquest era el segon viatge llarg que feiem junts en molt poc temps i jo em preguntava abans de marxar si aniria tan bé com havia anat a Cuba. Els meus dubtes però es van esvair amb velocitat i el Pelut es va tornar a confirmar com un excel•lent company de travessia. Les coses amb ell són ben fàcils; no sé si es deu a que tenim un estil similar de viatjar i ens agrada fer més o menys les mateixes coses, però el fet es que tot flueix perfectament quan estàs perdut pel món amb ell. Hi hagut sempre sintonia per decidir on dormíem, on dinàvem, que visitàvem, etc. Recordo ben poques ocasions en les que a un li vingués de gust una cosa i a l’altre una altra. Ah si!!! En recordo una; per les nits el tiu s’entossudia en roncar i jo en que parés. Diria que no ens vam acabar de posar d’acord en aquesta qüestió... ; )

El Marroc és un país molt a l’abast pels que vivim a Barcelona i que a més ofereix un gran contrast respecte a d’altres destins que es troben a una distància similar. Nosaltres vam optar per fer la part sud del país i per això vam volar a Casablanca on vam llogar també el cotxe. Tot i no ser un punt de gaire interès dins de la ruta del sud, els vols acostumen a ser més barats que a Marrakech i pot resultar un bona opció per començar i acabar l'itinerari. El sud del Marroc és segons molta gent la part més autèntica del país, però com diu el Pelut no hi ha parts més autèntiques que altres, cada lloc té els seus encants i en definitiva tot és Marroc.

El que si que té el sud és que és la part més rural del país. L’agricultura i la ramaderia són les fonts principal de subsistència de la gent i trobes moltes poblacions on els avenços no estan gaire a l’ordre del dia. Fins i tot a Marrakech, que és una gran ciutat, pots trobar que modernitat i tradició es combinen de forma gairebé esperpèntica, i tant pots veure gent amb traje i corbata menjant al MacDonalds com a d'altres desplaçant-se en burro pel mateix centre de la ciutat.

El paissatge és canviant, però en general destaca per la seva aridesa i poca vegetació. L'atlas i l'antiatlas són espectaculars, especialment el segon on alguns dels paissatges et fan sentir com si estiguéssis a un altre planeta. La costa també és bonica i la carretera que vam fer de Essaouira fins a Agadir és molt recomanable pels preciosos paratges que et vas trobant.

La gent, com a acostuma a passar a molts llocs, és més amable i hospitalària quan més t’allunyes de les grans ciutats i dels centres de turisme. En un petit poblet al costat de Tallouine, per exemple, vam acabar a casa d’una gent que ens van donar té, pastes i ens volien regalar una bossa amb unes ametlles boníssimes. El seu fill, un tiu amb moltes inquietuds i molt simpàtic (tot i ser del Madrid), ens va fer d'acompanyant durant una estona i vam xerrar amb ell de mil coses. En un altre cas vam recollir a un avi octogenari que feia autostop i el vam portar a casa seva. Ell, amablement, ens va oferir entrar-hi per prendre un té i amb la relaxació del moment em vaig deixar la cartera amb tots els diners i la documentació!! Quan ja havíem emprès el camí i portàvem uns 20km vam rebre la trucada atabalada de la seva filla per avisar-nos de que ens havíem oblidat la cartera i havíem de tornar. Tela!!! A Tellouet, un poble perdut enmig de l'atlas, vam conèixer al Jawad i al xxxx, uns personatges entranyables. El Jawad estava zumbat i es passava l'estona rient o cantant, el xxxx era més místic però també tenia el seu puntillo. Vam passar-nos-ho bé amb ells.

I ja per cabar una referència al menjar. No sé si per vosaltres és un tema important quan viatjeu, però per mi si que ho és i sempre intento buscar llocs que recomani la guia o que facin bona pinta (això pot resultar una mica estressant per l'acompanyant, jeje). El menjar és part de la cultura d'un lloc i una molt bona forma per conèixer millor un país i també a la seva gent. Al Marroc, encara que no hi ha la mateixa varietat que aquí, el menjar que trobes és molt bo i tambe en la majoria d'ocasions més saludable. Per a mi el més bo de tot van ser els estofats (cuinats amb la tajine) i les sopes. Estaven deliciosos i venien molt de gust amb la mica de fresca que feia aquells dies per allí baix.

Bueno, no foto més el rollo. Ens ho vam passar realment bé. Si algun dia hi voleu anar i teniu algun dubte, truqueu al Pelut que ell és el veritable expert. ; ))

Per cert, sabeu que li diu un nen marroquí a un altre quan la pilota està desinflada?
resposta: títol del post

02 de febrer, 2010

Shhh... no se lo digas a nadie

Aquest restaurant es troba en un local de gràcia pel qual han passat diversos negocis que mai han acabat d’arrancar (esperem que aquest cop no sigui així). Més exactament es troba al carrer Torrijos, entre El Salambó i la Plaça de laVirreina, en un local que queda una mica soterrat, just per sota del nivell del carrer i en el que és difícil fixar-s’hi quan passes pel davant. És un local peculiar i que des de fora no convida gaire a entrar, però us recomano que ho feu i que proveu algun dels seu boníssims entrepans.

La Isabel va ser la que em va parlar per primer cop d’aquest lloc i després em vaig assabentar que els del Timeout havien posat un dels seus bocates (Fuego) en el numero 1 del seu ranking d’entrepans de la ciutat. No sé si és per tant, però la veritat és que estava realment bo.

D’entrepans en tenen quatre de fixes Agua, Aire, Fuego i Tierra i un que és el del dia que va canviant. A part d’això fan una mica de tot; amanides, tapetes, quiches i tartes moltes de les quals estan a la vista de la gent.

Us recomano, encara que el nom del lloc no ho aconselli, que hi aneu algun dia a fer un mos, és una bona opció.

Sssh… no se lo digas a nadie
Carrer Torrijos 53 (Mapa)

Bocates

Els bocates s’han convertit de mica en mica i sense voler-ho en un dels pilars de la nostra dieta actual. Els motius són diversos però jo en destacaria principalment tres.

El primer, la velocitat amb la que viu la nostra societat, on l’agenda marca el ritme del dia a dia i deixa normalment poc temps per a àpats tranquils i relaxats. Els bocates són una solució ràpida i còmode que et permet fer un dinar en molt pocs minuts i fins tot et permet fer-lo mentre et desplaces d’un lloc a un altre. Un segon motiu, es deu a que la nostra generació ha perdut de cop el coneixement gastronòmic que s’havia anat acumulant i traspassant durant moltes i moltes generacions. Les receptes que sabem fer són ben poques i eI temps que tenim per a fer-les es redueix en moltes ocasions al cap de setmana, així, els bocates es converteixen en una solució fàcil on els coneixements culinaris són gairebé innecessaris. I per últim, les exigències pressupostàries. La vida s’ha tornat molt cara i més encara a ciutats com Barcelona, on només la vivenda ja suposa per molts la meitat del pressupost mensual. Un entrepà resulta barat i pot fer que un sopar o dinar t’acabi sortint per menys de sis euros, un preu molt més econòmic que el de molts restaurants, on baixar dels 20 resulta missió impossible.

Així doncs, com en una setmana standard, podem menjar-nos tranquil•lament entre sopars, esmorzars i dinars entre 5 i 10 entrepans, resulta important saber diferenciar entre els llocs on fan entrepans, que són molts, i aquells on fan entrepans que valen realment la pena. Per aquest motiu dedicarem a partir d’ara en el bloc una secció específica per posar aquells llocs on per a nosaltres fan els millors entrepans de la ciutat.

Viatge al Marroc

El viatge a Marroc d'aquests passats nadals va durar onze dies. Vam fer una ruta en cotxe amb origen i fi a Casablanca. Vam baixar per la costa per després endisar-nos per la vall que es troba entre l'Atlas i l'Antiatlas fins a Ourzazat, d'allí vam creuar les muntanyes fins a arribar a Marrakech des d'on vam tornar a enfilar fins a Casablanca. Aquesta es mes o menys la ruta que vam seguir:


Mostra Rutes en un mapa més gran


Dia 1 Barcelona - Casablanca

Vol de dues hores de Barcelona a Casablanca. Arribada cap al tard sense cap reserva d'Hotel.
Sopar al Costa Brava, restaurant de menjar ràpid recomanat a la Lonely Planet.

Hotel Excelsior 399DH esmorzar inclòs. L'hotel més car de tot el viatge. Situat molt centric, just a l'entrada de la Medina. (mapa)

Dia 2 Casablanca - El Jadida

Trajecte: 3h i mitja, però en realitat és més curt, ja que nosaltres ens vam equivocar i en comptes de l'autopista vam agafar una carretera.

Lloguer del cotxe a les oficines de First Car (Benelux Car). Ja duiem la reserva feta de Barcelona, tot i així vam tenir certs problemes en rebre el cotxe que teníem reservat. Ens el van donar tres hores més tard de l'hora prevista i en unes condicions no gaire previstes.

Vam dinar a un restaurant de menus en mig de Casablamca que estava a tope de treballadors. Vam menjar molt i molt bé. Restaurant Aknul (Place Aknul).

Casablanca no és especialment maca però la Medina a mi em va agradar bastant, potser pq era el primer contacte amb el país.

A El Jadida, antiga colònia portuguesa, vam sopar en el carrer de les carnisseries del zoco. Hi havia petits restaurantets que et preparaven la carn que adquirien directament de les parades que teníen davant. El nostre restaurant era tot de color rosa.

Hotel Bourdeaux. Al costat del Zoco. Molt recomanable, barat i net.

Dia 3 El Jadida
- Essaouira

Trajecte: 5h

Visita a la ciutat portuguesa de El Jadida i a la cisterna (val la pena). Esmorzar i viatge a Essaouira.

Cervesa al Hotel Taros. Aquest hotel compta amb un restaurant i una terrassa que estan molt bé. Molt pijet.

Hotel Smara. 134 DH. De lo més barat que es pot trobar a la ciutat. Està net, però es cutrillo. Lavabos fora de l'habitació.

Dia 4 Essaouira

Per esmorzar ens compràvem alguna cosa a la pastisseria i sortíem fora de les muralles on hi havia un bar just damunt de la platja. Allí, al solet i amb unes vistes espectaculars, ens demanàvem els cafes i gaudíem de l'esmorzar.

Per dinar vam menjar unes sardines en una parada de la medina on vam veure que només hi havia marroquins. Les feien a la brasa, directament davant teu al carrer. Diria que van tocar unes 8 per cap.

El sopar el vam fer en un restaurant absolutament guiri on vam veure que hi havia bastant gent. Després vam tornar al Taros on hi havia concertet per celebrar el cap d'any. A les 12 i un quart ja dormíem : )).

Essaouira és una ciutat molt maca i que val molt la pena visitar. Està ple de guiris, sí, però cal saber triar el gra de la palla.

Dia 5 Essaouira - Taroudant

Trajecte: 5h

Vam baixar en cotxe gairebé fins a Agadir per una carretera preciosa. La primera part envoltats d'arbres d'argan i la segona vorejant la costa atlàntica. Vam parar a dinar a Thargazout, un poble surfero que està uns 10km al nord d'agadir. Val la pena parar-hi a fer un cop d'ull.

Vam seguir el trajecte fins a Taroudant i hi vam arribar al vespre. Ens vam allotjar a l'Hotel Taroudant, molt ben situat i a un bon preu. L'Hotel compta amb un pati interior molt bulliciòs on serveixen alcohol per a la gent d'allí. Estan tots borratxos, però a les 11 xapen i els fan fora per a que la gent pugui dormir.

Hotel Taroudant 200 DH.

Dia 6 Taroudant (excursió a Tafraout)

Aquest dia ens vam fotre un tute bestial de cotxe però que va valer realment la pena. Diria que en total van ser unes 10 hores, comptant el dinar i totes les parades que vam anar fent. Vam anar fins a Tafraout, que en si mateix no val molt la pena, però que es troba en una vall molt maca. Allí hi ha divereses excursions per fer, però nosaltres no teníem gaire temps.

La carretera que vam fer va ser la que passa per Ighern creuant tot l'antiatlas. Els paissatges i els poblets que ens vam anar trobant van ser espectaculars.

Vam arribar justos a Taroudant per veure el Barça en un bar ple de marroquis ultracules, mentre degustavem una deliciosa i recomfortant harira.
Taroudant no és una ciutat especialment maca però és una ciutat amb molt de moviment i ambient. Li diuen el petit Marrakech per que hi ha un zoco molt gran i la medina també és molt gran. Nosaltres ens hi vam sentir molt a gust.

Dia 7 Taroudant – Tallouine – Ourzazat

Trajecte: 5h

Abans de pujar-nos al cotxe teníem encara unes hores per gaudir de Taroudant. Primer vam anar a esmorzar i us recomanem molt el lloc on vam acabar recalant. Estava ple de gent (això sempre és un bon indicatiu) i nosaltres hi vam entrar. Ens vam fotre un ous amb salsa estil berber i una faisala (sopa de fabes) que estaven espectaculars. Aquest lloc estava dins de la medina just a l’entrada de Bab Zorgane (estació d'autobusos i taxis).

Amb la panxa plena vam estar visitant la ciutat i ens vam dirigir a la part nord, on cada diumenge fan el mercat comarcal . Hi havia de tot; menjar, bestiar, roba, etc. Si esteu allí un diumenge hi heu d’anar sens dubte.

Cap a les 12 vam marxar i en una hora aproximadament arribavem a Tallouine. Ens vam parar a fer fotos i vam creuar a l’altra banda del riu on vam conèixer a una família molt maca que ens va convidar a te i galetes. Vam fer un entrepà ràpid i vam tirar fins a Ourzazat on arribaríem cap a les 20h.

Estàvem rebentats i teníem molta gana i vam decidir fotre’ns un homentage. Vam anar a sopar a Chez Dimitri un dels restaurants més pijets i coneguts de la ciutat i ens vam fotres les botes.

Per dormir Hotel Aslan (300DH esmorzar inclòs)

Dia 8 Ourzazat – Aït Benhaddou – Telouet

Abans d’anar cap a Tellouet ens vam desviar per visitar la kasbah més famosa de Marroc, la de Aït Benhaddou. Val molt la pena anar-hi, però com passa normalment amb les coses més maques, també és molt turísitic.

Un cop visitat, vam començar a enfilar l’Atlas fins arribar a Telouet un poblet des del qual es poden fer divereses excursions i rutes interessants.

Vam dormir a la Maison d’Hotes Chez Jawad (250DH esmorzar inclòs). Si hi aneu no dubteu en dormir en aquest lloc. A part de que està bastant bé, el Jawad i els seus amics faran que la vostre estada sigui molt agradable.

Dia 9 Telouet – Marrakech

Pel matí ens vam llevar ben d’hora i vam anar a fer un trekking amb guia per la Vall de l’Oumila. (300DH per 3hores). Hi ha la opció de fer una excursió fins un llac però llavors el tema ja s’allarga fines els dos dies.

Cap al migdia ens vam despedir del Jawad i vam començar el trajecte cap a Marrakech. Vam parar a dinar a Taddart, més concretament al primer restaurant que et trobes entrant al poble just passada la barrera a ma esquerra. Aneu-hi, vam menjar de fàbula!

Un cop a Marrakech vam veure el futbol a l'Hotel Tasi, en el que servien alcohol.

Vam dormir al Hotel Ali (¿¿¿DH) just a tocar de la Plaça Djemaa el Fna. Un bon lloc.

Dia 10 Marrakech

Marrakech em va agradar molt. No és una ciutat monumental ni molt menys però es nota que té molta historia i cultura al seu darrera. L'ambient i el moviment de gent que hi ha és espectacular i també els contrastos són molt forts. I la plaça... Buff. Djama el Fna és un lloc únic al món.

La darrera nit vam sopar a la plaça, en les paradetes de menjar. Vam buscar les parades on només hi haguéssin marroquins i allí ens vam sentar.

Dia 11 Marrakech - Casablanca

Trajecte: 3h

Vam matinar i sota una pluja més propia d'Escòcia, vam agafar l'autopista de peatge fins a l'aeroport de Casablanca.

01 de febrer, 2010

Operació Perelló (capítol 1)

Context:

El Joan Perelló Rigo, protagonista d’aquest relat, va néixer fa 35 anys a la vila mallorquina de Felanitx. Per una o altra raó del destí als 24 anys va agafar els bártulos, es va pujar al transmediterrania i va anar a petar a Barcelona per estudiar la carrera de Ciències Polítques a la Pompeu. Durant aquell primer any de carrera es va ajuntar amb la colla que vam anar creant els més veteranos i pq no dir-ho també, els més rarets de la classe. Aquell grup estava composat per l’Albert, el Roger, el Sergi, el Joan i un servidor.

Els primers mesos de relació amb el Joan van ser indescriptibles. No pq fossin la òstia, sinó pq entre lo introvertit q era i que parlava un mallorquí més tancat que una llauna de berberechos, la comunicació que vam tenir amb ell va ser gairebé nul•la. Poc a poc, amb la confiança que dona l’amistat i amb la catalanització del seu mallorquí, la personal personalitat del Joan va sortir a la llum. Ens va descobrir un món nou i ens va sorprende dia si dia també amb la seva particular visió de la vida. Les seves aportacions i anècdotes constants van anar construint en les nostres ments un personatge únic i entranyable, amb moltes rareses i amb una amagada però al mateix temps delicada sensibilitat.

Durant aquells anys de carrera vam compartir moltes hores de bar, de juergues i d’estudi que van servir per convertir el personatge del Joan en un mite per tots nosaltres. Aquesta mitificació va agafar forma quan el Roger, amb alguna cutre-aportació meva de tant en quant, es va dedicar a dibuixar les històries i anècdotes del Perelló en format còmic . Aquelles tires eren genials!!! El Roger ho clavava ilustrant i posant-li humor a la vida i anècdotes del Joan. Encara els té tots en paper i un dia d’aquests els haurem d’escanejar i penjar en algun lloc.

La seva tornada a Mallorca va provocar que les seves visites a Barcelona s’anessin dilatant cada cop més en el temps. Va haver un moment donat en el que ens vam donar compte que no teníem forma de localitzar-lo; el tiu s’havia canviat el mòbil i no ens havia passat el número nou i a més no consultava ni responia els mails. Semblava impossible que en l’era de la informació en la que vivim pogués arribar a ser tant difícil trobar a algú; però així era. Vam enviar enviats especials a ses illes, vam buscar a les guies i vam trucar a tots els Perellos de Felanitx que vam trobar, però no hi havia manera, per molt que ho intentàvem ens resultava impossible localitzar-lo. Un bon dia, el Roger va decidir que ja n’hi havia prou i que s’havia de passar a l’acció. Aquella decisió va ser la llavor del que més tard s’ha conegut com la Operació Perelló.