Part 1:
Aterràvem sobre les 13 hores a l’aeroport internacional Atatürk d’Istambul deixant darrera nostre un caos aeroportuari sense precedents del qual no havíem tingut cap indici ni havíem sentit cap notícia. Encara no érem conscients, però la sort ens havia acompanyat per primer cop en el viatge permetent-nos gaudir d’un pont que a molta gent se li estava a punt d’anar al traste. La curta escala a Zurich també ens havia fet constatar el que li havíem sentit dir al Tomàs Molina; més de mitja Europa es trobava sota cero i coberta per una ininterrompuda capa de neu.
Aterràvem i el sol lluïa a Istambul. La temperatura era de 22Cº. Una ciutat captivadora i descomunal ens estava esperant.
Part 2:
Després d’unes hores de passeig i una petita becaina a l’hotel agafàvem un tramvia que ens portaria a descobrir la nit d’Istambul. Creuàvem la Banya d’Or i enfilàvem les rampes que porten fins a la torre de Galata, entre els barris de Beyoglu i Pera. No estàvem preparats per el que en breu anàvem a descobrir. La quantitat de gent i de locals que hi havia en aquells carrers era desbordant, ens sobrepassava. Tot eren taules abarrotades de gent, uns bevent, uns altres sopant, els de més enllà ja de marxa i mentres, per la part central del carrer, fluïa un riu interminable de persones que sortien de no se sap on i anaven en no se sap quina direcció. Per baixar el subidon ens vam beure unes Efe’s Pilsen (gran cervesa per cert) i ens vam dedicar a rastrejar els carrers i els locals de la zona. Voltant, voltant, vam anar a parar a un lloc de “màxima eleganza” (com diria el Pelut). El Jaume i jo estàvem parats a la porta amb cara de babaus i flipant amb el nivelazo del local i de la gent que hi havia dins. Uns segurates amb la llista a la ma i un grup de gent fumant en una mena de terrassa a l’aire lliure ens miraven amb cara de “que cony foten aquests guiris aquí davant”. Nosaltres no paràvem atenció i seguíem hipnotitzats amb el glamour que es passejava davant dels nostres ulls, semblava que en qualsevol moment el “mismisimo” Guti apareixeria per alguna banda.
Cansats i veient que allí no entravem ni de miracle ens vam retirar vençuts cap a l’hotel.
Part 3:
Després d’un dia intens de turisme a la nit tornàvem a la càrrega. Era el segon round i perdíem als punts, però el combat encara no havia acabat; la nit d’Istambul encara no ens havia guanyat la partida.
Vam tornar a la mateixa zona que ens havia meravellat el dia abans i vam començar a buscar un bon lloc per sopar. La nit anterior havia estat una mica extranya en aquest sentit i havíem anat picotejant en un lloc i un altre sense trobar res que ens acabès fent el pes.
Fent voltes i veient l'overbooking de tots els garitos ja ens temíem el pitjor. Després d'una bona estona fent el cadgadubtes vam topar amb un restaurant que feia bona pinta i que a més tenia certa solera. Però veient lo petat que estava tot apuntava a que hauríem d'esperar bastanta estona per poder sopar. El cambrer no va fer més que corroborar les nostres sospites i ens va dir que com a mínim teníem per una hora. Bufff! - vam pensar els dos-. Quan ja estavem a punt de marxar cap a una altra banda, no recordo ben bé per quin motiu, vam abordar a un parell de turcs de la nostra edat que estavent fent un piti i semblaven també estar esperant taula. Els paios ens van dir que no, que no esperaven, que simplement havien sortit a fumar i encara havien de demanar els segons. Els hi vam explicar la nostra situació i sense pensar-s'ho ens van dir que ens asseguéssim amb ells. La sort ens tornava a somriure. Però aquí no es va acabar la nostra fortuna ja que la taula estava just davant la tele i estaven fent el Barça!!! Que grande! Em queia la llagrima d'emoció.
Ens vam deixar aconsellar per ells i ens vam fotre com el quico; tot estava deliciós. Vam començar a beure birrilles però el ritme que ells portavem era ja inigualable. En termes ciclistes ells eren la tete de la course i nosaltres el grup perseguidor. Es fotien els rakis com si fos isostar!! (si algun cop heu provat aquesta beguda sabreu que fot una castanya molt i molt bèstia). Un cop fora del local vam estar fent uns pitis, petant la xerrada i cantant cançons del Barça i del Galatasaray. Els paios se sabien la de "Sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo"... gallina de piel. Semblava que arribava el moment de separar-nos i d'agrair-los-hi el favor que ens havien fet.
Part 4:
Amb l'educació que ens caracteritza els hi vam dir que si volien marxar o tenien plans o el que fos, que ens ho diguessin, que evidentment no hi havia cap problema. Però un cop més els Hiko i el Yalin (encara no els havia presentat) ens van dir que ni de conya, que anavem amb ells. El Hiko, advocat, i amb molta lavia (per no dir morro), ens va dir que intentaria entrar-nos en un lloc que ells anaven sovint però que no ens podia donar garanties, perquè era un lloc on era bastant difícil que et deixessin passar. Una llumeta es va encendre en els nostres caps, però cap dels dos va dir res. Caminavem pel carrerets i cada cop teníem més clar cap a on ens dirigíem. Si!!!! Era la disco que el dia abans ens havia semblat el pijismo màxim de la nit istambulenya!! Estavem alucinats. El Hiko, ens va dir "espereu aquí i quan us faci el senyal, veniu".
Ja tornavem a estar els dos palplantas a fora d'aquella disco tement-nos que un altre cop ens quedaríem a tocar de la glòria. El Hiko es va abraçar al segurata i després d'uns minuts de xarrera, brometes i catxondeo li va dir alguna cosa a cau d'orella; tot d'una va deixar de sonriure, es va girar cap a nosaltres, ens va mirar de dalt a baix detingudament com si estiguès veient a dos extraterrestres just arribats d'un altre planeta, va esperar encara uns segons més, que se'ns van fer enterns, i finalment va assentir amb el cap. Inmedatament el Hiko ens va fer el senyal i va somriure satisfet. Ja estàvem a dins.
Part 5:
Amb l'agraïment que ens caracteritza el primer que vam fer va ser convidar a una ronda de cubates. Amb tots els favors que ens havien fet sense coneixer-nos de res era lo mínim que podíem fer. Quan el cambrer ens va dir que els 4 cubates costaven 50€ vam estar a punt de rajar-nos, però ja se sap que quan els catalans estem a l'extranger sempre intentem trencar amb la fama que ens persegueix. Vam discutir-ho una mica i finalment vam decidir que al cap del temps només ens enrecordaríem de la bona nit que vam passar. 50€ (veu de nuñez)!!! Quin mal!! ; )
Aterràvem sobre les 13 hores a l’aeroport internacional Atatürk d’Istambul deixant darrera nostre un caos aeroportuari sense precedents del qual no havíem tingut cap indici ni havíem sentit cap notícia. Encara no érem conscients, però la sort ens havia acompanyat per primer cop en el viatge permetent-nos gaudir d’un pont que a molta gent se li estava a punt d’anar al traste. La curta escala a Zurich també ens havia fet constatar el que li havíem sentit dir al Tomàs Molina; més de mitja Europa es trobava sota cero i coberta per una ininterrompuda capa de neu.Aterràvem i el sol lluïa a Istambul. La temperatura era de 22Cº. Una ciutat captivadora i descomunal ens estava esperant.
Part 2:
Després d’unes hores de passeig i una petita becaina a l’hotel agafàvem un tramvia que ens portaria a descobrir la nit d’Istambul. Creuàvem la Banya d’Or i enfilàvem les rampes que porten fins a la torre de Galata, entre els barris de Beyoglu i Pera. No estàvem preparats per el que en breu anàvem a descobrir. La quantitat de gent i de locals que hi havia en aquells carrers era desbordant, ens sobrepassava. Tot eren taules abarrotades de gent, uns bevent, uns altres sopant, els de més enllà ja de marxa i mentres, per la part central del carrer, fluïa un riu interminable de persones que sortien de no se sap on i anaven en no se sap quina direcció. Per baixar el subidon ens vam beure unes Efe’s Pilsen (gran cervesa per cert) i ens vam dedicar a rastrejar els carrers i els locals de la zona. Voltant, voltant, vam anar a parar a un lloc de “màxima eleganza” (com diria el Pelut). El Jaume i jo estàvem parats a la porta amb cara de babaus i flipant amb el nivelazo del local i de la gent que hi havia dins. Uns segurates amb la llista a la ma i un grup de gent fumant en una mena de terrassa a l’aire lliure ens miraven amb cara de “que cony foten aquests guiris aquí davant”. Nosaltres no paràvem atenció i seguíem hipnotitzats amb el glamour que es passejava davant dels nostres ulls, semblava que en qualsevol moment el “mismisimo” Guti apareixeria per alguna banda.
Cansats i veient que allí no entravem ni de miracle ens vam retirar vençuts cap a l’hotel.Part 3:
Després d’un dia intens de turisme a la nit tornàvem a la càrrega. Era el segon round i perdíem als punts, però el combat encara no havia acabat; la nit d’Istambul encara no ens havia guanyat la partida.
Vam tornar a la mateixa zona que ens havia meravellat el dia abans i vam començar a buscar un bon lloc per sopar. La nit anterior havia estat una mica extranya en aquest sentit i havíem anat picotejant en un lloc i un altre sense trobar res que ens acabès fent el pes.
Fent voltes i veient l'overbooking de tots els garitos ja ens temíem el pitjor. Després d'una bona estona fent el cadgadubtes vam topar amb un restaurant que feia bona pinta i que a més tenia certa solera. Però veient lo petat que estava tot apuntava a que hauríem d'esperar bastanta estona per poder sopar. El cambrer no va fer més que corroborar les nostres sospites i ens va dir que com a mínim teníem per una hora. Bufff! - vam pensar els dos-. Quan ja estavem a punt de marxar cap a una altra banda, no recordo ben bé per quin motiu, vam abordar a un parell de turcs de la nostra edat que estavent fent un piti i semblaven també estar esperant taula. Els paios ens van dir que no, que no esperaven, que simplement havien sortit a fumar i encara havien de demanar els segons. Els hi vam explicar la nostra situació i sense pensar-s'ho ens van dir que ens asseguéssim amb ells. La sort ens tornava a somriure. Però aquí no es va acabar la nostra fortuna ja que la taula estava just davant la tele i estaven fent el Barça!!! Que grande! Em queia la llagrima d'emoció.
Ens vam deixar aconsellar per ells i ens vam fotre com el quico; tot estava deliciós. Vam començar a beure birrilles però el ritme que ells portavem era ja inigualable. En termes ciclistes ells eren la tete de la course i nosaltres el grup perseguidor. Es fotien els rakis com si fos isostar!! (si algun cop heu provat aquesta beguda sabreu que fot una castanya molt i molt bèstia). Un cop fora del local vam estar fent uns pitis, petant la xerrada i cantant cançons del Barça i del Galatasaray. Els paios se sabien la de "Sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo"... gallina de piel. Semblava que arribava el moment de separar-nos i d'agrair-los-hi el favor que ens havien fet.
Part 4:
Amb l'educació que ens caracteritza els hi vam dir que si volien marxar o tenien plans o el que fos, que ens ho diguessin, que evidentment no hi havia cap problema. Però un cop més els Hiko i el Yalin (encara no els havia presentat) ens van dir que ni de conya, que anavem amb ells. El Hiko, advocat, i amb molta lavia (per no dir morro), ens va dir que intentaria entrar-nos en un lloc que ells anaven sovint però que no ens podia donar garanties, perquè era un lloc on era bastant difícil que et deixessin passar. Una llumeta es va encendre en els nostres caps, però cap dels dos va dir res. Caminavem pel carrerets i cada cop teníem més clar cap a on ens dirigíem. Si!!!! Era la disco que el dia abans ens havia semblat el pijismo màxim de la nit istambulenya!! Estavem alucinats. El Hiko, ens va dir "espereu aquí i quan us faci el senyal, veniu".Ja tornavem a estar els dos palplantas a fora d'aquella disco tement-nos que un altre cop ens quedaríem a tocar de la glòria. El Hiko es va abraçar al segurata i després d'uns minuts de xarrera, brometes i catxondeo li va dir alguna cosa a cau d'orella; tot d'una va deixar de sonriure, es va girar cap a nosaltres, ens va mirar de dalt a baix detingudament com si estiguès veient a dos extraterrestres just arribats d'un altre planeta, va esperar encara uns segons més, que se'ns van fer enterns, i finalment va assentir amb el cap. Inmedatament el Hiko ens va fer el senyal i va somriure satisfet. Ja estàvem a dins.
Part 5:
Amb l'agraïment que ens caracteritza el primer que vam fer va ser convidar a una ronda de cubates. Amb tots els favors que ens havien fet sense coneixer-nos de res era lo mínim que podíem fer. Quan el cambrer ens va dir que els 4 cubates costaven 50€ vam estar a punt de rajar-nos, però ja se sap que quan els catalans estem a l'extranger sempre intentem trencar amb la fama que ens persegueix. Vam discutir-ho una mica i finalment vam decidir que al cap del temps només ens enrecordaríem de la bona nit que vam passar. 50€ (veu de nuñez)!!! Quin mal!! ; )Un cop a dins, tot i que l'ambient era bastant recatadet, ens ho vam passar molt bé. Amb els pocs que vam parlar flipàven de que dos guiris, en el seu segon dia a la ciutat, haguéssin pogut entrar en aquella disco que per tant gent de la ciutat era un lloc prohibit.
Vam ballar i vam fer voltes per aquí i per allí fins que no vam poder més. Exhausts, ens vam despedir dels notres dos amics, o no, ara no ho recordo gaire bé i vam sortir al carrer per agafar un taxi. A tota velocitat el taxista enfilava el carrers de baixada fins al pont Atatürk mentre els dos contemplavem la bellesa nocturna d'Istambul. Sonava un canço de Zebda i el Jaume i jo la cantàvem amb una devoció fora del normal.
- Restaurant Yakup-2
- Discoteca Nupera
