Cada cop m’agrada més Londres. Fa un parell de setmanes que hi vam anar de viatge sorpresa i diria que ara feia com uns quatre o cinc anys de la nostra darrera visita, quan el Diego encara estava estudiant a la Royal. Tela! Londres es una ciutat magnífica, tots ho sabem, però jo és sens dubte el cop que més la he disfrutat, potser pq com no ens calia anar a veure Big Ben’s and company, vam poder anar per d’altres llocs més inusuals.Vam arribar dissabte cap a les 15h a l’aeroport de Luton, completament afamats, i només sortir de la zona de recollida de maletes ens vam trobar amb un dels emblemes nacionals al davant; un Mark &Spencer de menjar. Es podria dir que gairebé el vam assaltar; vam entrar-hi en un estat d’eufòria consumista que no va quedar satisfet fins que no ens vam comprar sanwiches, smoothies, vinegar chips, etc... Els molts cabrons t’ho saben vendre molt i molt bé!!
Després de deixar les coses a l’Hostal (Picadilly Backpackers; busqueu una altra opció!!!!) vam iniciar una caminadeta pel Soho fins al Convent Garden on havíem comprat unes entrades per veure el Royal Ballet actuant a la Royal Opera House, més concretament, per veure a la Tamara Rojo, que vindria a ser l’Andrés Iniesta del ballet (però en guapa). No sé si us agrada aquest rollo, però u
s asseguro que va ser increible, i no us ho dic només per l’espectacle, que va estar molt bé, sinó per l’ambient, el lloc i la gent que hi havia; hauríeu d’haver vist el bar on s’anava a prendre algo durant en els intermitjos!! Espectacular!! A més ens va sortir molt bé de preu.Diumenge ens vam deixar recomanar pel Christian, el germà de l’Andreu, que viu a Londres i que ens va donar algunes indicacions molt aconsellables. Vam fer durant el matí una ruta per uns mercadets (veure ruta) que ens va encantar. Primer però vam parar en una cafeteria que feia molt bona pinta just al principi de Columbia Road (a ma dreta) on jo em vaig pimplar el meu primer english breakfast del cap de setmana. Ous, beans, sausages bacon,...energia suficient per unes quantes hores. Amb la panxa plena ens vam dirigir cap al Flower Market, que com el seu nom indica, és un mercat de flors. Devien ser uns 100 o 200 metres de paradetes enmig del mateix carrer. Vam fer algun intent per passar per la part central però va ser impossible!! Feia un dia esplèndid i el lloc estava a tope. Despré vam anar cap al sud, a Brick Lane on hi ha
moltes tendes i naus industrials plenes de roba vintage. Era realment molt bèstia la quantitat de parades i de roba que hi havia. I la gent!! Tothom vestidet a la última amb roba de fa dècades. Hi havia moments en que fins i tot feia una mica de reparo la orgia de consum que estàvem presenciant; muntanyes de roba, menjar, sucs, de tot!!Per acabar de rematar-ho, vam tombar Brick Lane cap a la dreta i vam anar a petar a Spitafields, un altre mercat on joves dissenyadors i artistes exposen i venen els seus productes (especialment roba). I com no, estava a petar de gent, tothom menjant i comprant. Un diumenge!!
Per la tarda diria que ens vam apropar a Nottting Hill, però com ja estàvem cansats ràpidament ens vam seure a un pub que estava a tope de gent, el Walmer Castle de Ledbury Road. Vam estar sentats fora al carrer com la majoria de gent, mentrestant, a dins, alguns gaudien de la pallissa que el Chelsea li estava propiciant a domicili al Arsenal en el derby probablement més interessant dels múltiples que tenen lloc a Londres.
Després d’un petit descanset a l’Hostal i de creuar-nos uns quants sms amb el Pelut sobre el que estava fent el Barça contra el Villarreal vaig convèncer a la Sara per anar a veure el darr
er quart d’hora del partit, a la Penya Barcelonista London, que per aquelles coses del destí estava relativament a prop del hostal. Sí que passa!! Ja sé que és una mica freak el tema, però per veure-la en qualsevol pub de malamuerte rodejat de seguidors del Chelsea millor allí... no? En cinc minuts de taxi ens plantàvem a l‘adreça indicada, i per sorpresa nostra, la penya tenia forma de vaixell i estava flotant a sobre el Tamesis. Després d’uns moment d’incertesa, els crits que retronaven des dels budells de la barcassa ens van indicar que la gent i la penya estaven a baix. Efectivament, una cinquantena de cules estaven veien el partit, lluint les seves millors gales barcelonistes i animant el que semblava la sentència definitiva de la lliga. Vam anar directes a la barra i sense temps d’obrir la boca, el cambrer, amb un accent marcat de les terres de lleida, ens va dir, “em sap greu, però se’ns ha acabat l’Estrella”. En aquell moment, una llàgrima va recòrrer la meva galta
... La resta no cal que us l’expliqui oi?El dilluns havíem de marxar cap a les 4 així que teníem per davant molt de temps. Vam aprofitar-lo per fer una ruta d’unes dues horetes per un canal que es troba a la part nord de Londres i que va aproximadament des de l'estació de metro de Warwick Avenue (Bakerloo Line) fins a Camden vorejant per dalt el Regent Park (veure ruta). Es una passejada molt tranquila i que et mostra una part de Londres que queda oculta en les visites més tradicionals. Es tracta d'un canal navegable amb moltes barcasses estil Amsterdam, on la gent hi viu. El voreja un petit passeig que et permet disfrutar d'una bona caminada i veure com viu una part molt i molt petita dels londinecs.
Després, autobus cap a l'aeroport, aprovisionament de rigor un altre cop al Mark&Spencer, i mentre s'enlairava l'avió i veia de lluny la ciutat pensava: cada cop m'agrada més Londres.
